LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

Despertà de nou. Molt més descansada i menys atordida, però amb una sensació molt estranya a l’abdomen, un buit més que físic i l’eco llunyà de dolor. Sentia també el seu cos, despullat, brut i ple de crosteres i començà a recordar el que havia passat.   

 

 

Obrí els ulls. Es trobava en un lloc petit i molt fosc, a un costat hi havia una obertura de la que venia la llum i s’hi arrossegà. Desembocava, a través de quatre escalons, a una sala més gran il·luminada amb una llum verdosa. Al seu centre una figura que li semblà colossal contemplava el foc, però es girà en sentir el seu moviment.

 

Aquella cara l’hauria d’haver assustat, però no ho aconseguí del tot. Ja l’havia vist al seu somni i... abans? Sí, també l’havia vist abans, encara que recordava una mica neblinosament la seva primera trobada amb els dos homúnculs.

 

- Hola – saludà tímidament – tu m’has salvat, veritat? Crec que el meu nom és Sadín.

 

- Oh! Ja has despert! Vine, acosta’t sense por. El meu nom és Gabros. Estava preocupat per tu. Has estat inconscient dos dies, però veig que t’ha anat bé el poder dormir... – somrigué.

 

Ella s’assegué devora ell i els dos contemplaren el foc. Cadascun submergit en els seus propis pensaments. Al final fou Gabros qui rompé el silenci.

 

- Sé que hi ha molts Gent que  se senten incòmodes sense roba. Jo... he pensat que això devia ser teu – digué estenent-li a Sadín una tela plegada – vaig trobar-ho... Ja saps on dic, allà. I em sembla que devia ser teu, ja que estava plegat a un racó i era d’un color diferent al que vestien ells...

 

Sadín desplegà la peça i l’observà. Era una túnica curta i senzilla i porosa, sense ornaments de cap tipus i d’un color blau molt clar, gairebé blanc. Era veritat, en alguna banda de la seva ment una veu li recordà que sí, que hauria d’avergonyir-se per la seva nuesa, però no se sentia així. La veritat era que no se li feia gens estrany... però no havia estat sempre així veritat? Per desgracia no ho sabia, si almanco pogués recordar...

 

- Gràcies, m'agrada molt. – dubtà – creus que deu ser meva?

 

- No recordes res, veritat? Vull dir, del que passà allà dins.

 

- No gaire, sé que vaig despertar i em creia en un somni, o més bé en un malson.

 

- Saps que crec? Que te sentiras molt millor una vegada que t’hagis llevat totes aquestes crosteres del damunt. Gairebé no se’t veu la pell! Vine – li clucà un ull – sé d’un lloc aquí davora que t’agradarà. Hi ha moltissima aigua! – I aixecant-se d’un bot es posà a caminar.

 

- Gabros espera! – L’agafà d’una correguda – Puc... Puc fer-te una pregunta?

 

- Totes les que vulguis. No, no aquest passadís duu a cul de sac. Vine per aquí. Què és el que vols saber?

 

- És... no sé d’on m’ha sortit la idea. Potser l’he somiat, però no ho crec. És més bé una idea que emvolta pel cap... tu saps què és la Terminal?

 

Gabros l’escrutà amb la mirada. 

 

 

- No ho saps? Ho dius de veres?

 

- Sí... No sé que em passa, però no record res. Bé, gairebé res. La veritat és que sí que em venen a la ment algunes coses, però aquestes... és com si les hi fossin des de fa poc. És a dir, és com si les hagués tengut sempre... però des d’un “sempre” molt proper... – veia com Gabros la mirava fixament. –Sé que sembla un absurd, m’imagin el que passaria si sentis a algú dient-me això però...

 

- Mira – la tallà Gabros -. Ja hi som.

 

Les llargues escales de caragol desembocaven en un espai colossal. Era tan gran que no es veia el sostre ni les parets. Davant seu s’estenia, silenciosa, l’aigua. Una enorme extensió negra i quieta de la que sobresortien uns enormes pilars que es perdien en les tenebres superiors. Tota l’escena es trobava il·luminada per una tènue llum verdosa d’origen indefinit i, en la llunyania, es podia veure una paret molt més il·luminada que les demés en la que destacava, tot i que la distancia eliminava els detalls més petits, un gegantesc rosetó.

 

El conjunt era espectacular. Tant els pilars com el que veia de paret, es trobaven esculpits amb motius geomètrics i estranys símbols i inscripcions. La seva grandesa era visible en gran mesura tot i l’erosió de l’aigua i l’eternitat.   

 

 

 

- T’agrada? És realment espectacular, eh? Vine – Gabros començà a davallar els escalons que s’endinsaven en el llac -. Has de veure la Gran Paret, allà al fons. Saps nedar?

 

- Esper que sí – digué ella, i també es submergí en les negres aigües

 

 

                                             ---

(Continuarà...)